dijous, 9 de febrer del 2017

Noticia actual: Obesitat i Bullying

La obesitat, un dels factors relacionats amb el bullying.
En la societat d’avui en dia, els nens entre vuit i dotze anys tenen unes altes probabilitats de patir bullying si tenen un problema de sobrepès. En una de les escoles d’Espanya s’ha fet un estudi avaluant a tots els nens i nenes d’una classe i van treure les conclusions següents: 1 de cada 3 nens de la classe pateixen obesitat  i el 17% d’aquests nens pateixen atacs de bullying,

Aquesta noticia del diari El Mundo ha fet que la població obri els ulls i es tingui en compte tota la quantitat de nens que pateixen bullying pel factor de ser obès o tenir sobrepès. Com a conseqüència d’aquest maltractament les escoles proporcionen diverses activitats relacionades amb el bullying on acudeixen molt pares per poder combatre aquesta situació tan desagradable. 


Obesitat:

L'obesitat és una malaltia crònica causada per factors diversos, tant genètics com ambientals, que es caracteritza per una acumulació excessiva de greix al cos. No és pas un simple problema estètic, sinó que representa una veritable amenaça per a la salut, tant física com mental. Aquesta malaltia principalment es caracteritza per la condició del cos en la qual la quantitat de greix acumulat comporta risc per la salut, reduint l'esperança de vida de l'individu, superior al 40% del límit aconsellat segons l'alçada que tingui la persona. Des d'un punt de vista psiquiàtric, les persones afectades d'obesitat solen ser esclaves de la bàscula i del mirall, amb dificultat en diferenciar la gana de certes emocions, com la tristesa, la frustració, l'ansietat o l'estrès. Solen tenir incapacitat per a frenar la seva voracitat i per a sentir-se tipes. També l’obesitat és la segona causa de mortalitat prematura i evitable després del tabac. En el nostre país afecta un 15.5% de la població adulta (25-64 anys) i més d’un 35% del sector de població de més de 65 anys.  

L'obesitat augmenta el risc de tenir diabetis, hipertensió arterial, malalties cardiovasculars o osteoarticulars, i encara més. A més, pot tenir efectes psicològics notables, perquè els obesos solen ésser víctimes de rebuig social i escolar. Aquesta discriminació de l'entorn porta a l'aïllament i a la depressió. La insatisfacció pel propi cos i la baixa autoestima a causa de l'obesitat poden portar trastorns alimentaris greus com l'anorèxia, la vigorèxia o l'ortorèxia.


Al llarg de la història la delimitació del concepte d'obesitat ha anat canviant: algunes cultures i religions la consideraven com un signe de riquesa i felicitat i no la tenien com una amenaça per la salut.

L'índex de massa corporal (IMC) és la determinació més utilitzada per definir i classificar l'obesitat. Aquest indicador presenta una bona correlació amb el percentatge de greix corporal i permet diagnosticar obesitat quan l'IMC és superior a 30 i defineix el sobrepès quan l'IMC és comprès entre 25 i 29,9. 

El risc de tenir qualsevol d'aquestes malalties augmenta a mesura que augmenta l'IMC i també del tipus d'obesitat, ja que l'obesitat abdominal augmenta el risc de tenir l'anomenada síndrome metabòlica.


És necessari tractar adequadament les malalties subjacents, si existeixen., a partir d'aquí depèn de buscar l'equilibri, mitjançant dieta.
La dieta ha de ser adequada a l'activitat realitzada, per això una dieta molt intensiva en persones molt actives és contraproduent. Ha de tendir a realitzar dietes més suaus i mantingudes.
Un cop assolit el pes ideal, la millor teràpia és mantenir-se amb un programa adequat d’exercicis i alimentació que sobretot permetin no tornar a recuperar el greix i el pes perdut.

El principal tractament per l'obesitat és reduir el greix corporal menjant menys calories i fent més exercici. L’efecte col·lateral beneficiós de l'exercici és que incrementa la força dels músculs, els tendons i els lligaments, la qual cosa ajuda a prevenir ferides provinents d'accidents i d’activitats físiques. Els programes de dieta i exercicis produeixen una pèrdua de pes mitjana d'aproximadament 8% del total de la massa corporal i una pèrdua de massa corporal tan petita com 5% pot representar grans beneficis per a la salut, però és molt més difícil que reduir el greix corporal és tractar de no recuperar-lo. Entre un 80 a 90% d'aquells que redueixen un 10% o més de la seva massa corporal a través de la dieta, tornen a guanyar tot el pes entre dos i cinc anys. Per tant, mantenir el pes perdut generalment requereix que el fer exercici i menjar adequadament sigui una part permanent de l’estil de vida de les persones.

Per tant gràcies a la tècnica IMC podem saber les persones que pateixen sobrepès i obesitat així poder ajudar-les amb el seu trastorn alimentàri prevenint altres malalties com la bulímia o l’anorèxia. Avui en dia l’obesitat està molt controlada pels metges ja que molts nens entre 5-10 anys pateixen sobrepès.

Vigorèxia:

Què és?
Els vigorèctics tenen una obsessió tan gran per l'aspecte físic que es passen matí i tarda al gimnàs, es miren sempre al mirall i mai no es troben satisfets amb el seu cos. Només volen desenvolupar la massa muscular. A part de dedicar-se compulsivament a l'exercici físic, també modifiquen l'alimentació i poden arribar a prendre fàrmacs dopants. La vigorèxia és una afecció recent i no la reconeixen com a malaltia. 


És greu?
La pràctica desmesurada d'esport arriba a causar dependència de l'exercici físic i provocar símptomes diversos, com ara fatiga generalitzada o augment del dolor muscular i articular. Les substàncies dopants que prenen els vigorèctics solen tenir molts efectes secundaris i perjudicar la salut. La conducta d'un malalt de vigorèxia pot acabar en trastorns alimentaris i aïllament social.


 - Quines en són les causes?
Sembla que els vigorèctics tenen una predisposició genètica als comportaments obsessius i compulsius, però també hi intervenen factors socioculturals, com ara la influència dels mitjans, que presenten l'home fort i atlètic i d'èxit social i sexual. Per una altra banda, les persones amb vigorèxia comparteixen trets individuals: baixa autoestima, nivell alt d'autoexigència i poca tolerància a la frustració.

Té solució?
Si saps d'algú que pateixi vigorèxia, té solució, però amb ajut professional, hauràs d’anar el metge de capçalera perquè t'orienti. Si et diagnostiquen vigorèxia hauràs de seguir un tractament específic amb un equip mèdic multidisciplinari per arribar a restablir uns hàbits alimentaris saludables i deixar de desviure't per la cura del cos.


Aquest trastorn pot ser tractat gràcies a ajuda professional i en cas que creguis que alguna persona pot patir vigorèxia li pots donar uns quants consells per a que faci esport però sense obsessionar-se per a una vida saludable i convèncer a aquella persona. Els excessos no són bons per la salut del nostre cos. En cas de creure convenient ingerir complements dietètics, que consulti amb el seu metge o farmacèutic.

dimecres, 8 de febrer del 2017

El nou trastorn alimentari:

En aquest vídeo s’explica detalladament què és la ortorèxia i com pot arribar a afectar als adolescents, sobre tot a les noies. Els principals causant d’aquest trastorn són les xarxes socials i els mitjans de comunicació, però encara més els cànons de bellesa que s’han establert a la nostra societat. Aquí us deixem els link del vídeo tret del Youtube, esperem que sigueu conscients del que realment succeeix en el món. 

Ortorèxia:

Què és?
L'ortorèxia és la preocupació obsessiva i irracional per la qualitat dels aliments i l’alimentació sana. Només admeten aliments ecològics o orgànics produïts sense pesticides, estabilitzants, conservants, greix... Les persones ortorèctiques són capaces de deixar de menjar si no tenen a l'abast productes ecològics i cuinats d'una manera determinada. Diuen que els ortorèctics tenen un menú en lloc d'una vida. La ortorèxia no és reconeguda com a malaltia, però si com a Trastorn de Comportament Alimentari (TCA).
És greu?
Si la dieta esdevé gaire severa i el malalt n'exclou aliments bàsics, pot arribar a tenir un dèficit de vitamines i minerals, desnutrició o anèmia i, en conseqüència, més propensió a agafar malalties i infeccions. Per una altra banda, els ortorèctics s'aïllen de la família i els amics, perquè tot ho fan girar al voltant d'unes normes alimentàries estrictes.

Quines són les causes?
Els ortorèctics tenen una predisposició genètica als comportaments obsessius i compulsius. No és gens estrany que hagin tingut anorèxia o bulímia. A més a més, solen ésser molt estrictes i exigents, tant amb ells mateixos com amb els altres. Els adolescents i els esportistes són grups vulnerables a l'ortorèxia per la influència dels mitjans de comunicació pel que fa a la importància de la imatge corporal.

- Té solució?
Si saps d’algú que pot patir ortorèxia, aquesta persona es pot recuperar, però amb ajuda professional. Si se’t diagnostica aquest trastorn has de seguir un tractament específic.



L’ortorèxia és un trastorn que afecta a molta gent de la nostra societat però que la majoria no el coneix, si creus que algú pateix algun dels símptomes intenta ajudar-la parlant amb ella i recomanant-li que vagi a al metge per poder controlar el seu estat de salut.

Noticia actual: Londres contra l'anorèxia

L’alcalde de Londres reivindica la influència de les campanyes publicitàries que promouen una imatge poc realista del cos humà.
En la publicitat de la ciutat de Londres hi apareixen models excessivament primes, donen una imatge realment horrible del cos de les dones. Aquestes imatges van ser prohibides per l’alcalde de Londres a causa que les adolescents no es sentien a gust amb el seu cos i van començar a fer-se canvis estètics molt forts per estar acceptades socialment.

La població d’aquesta ciutat està notablement indignada amb aquesta publicitat enganyosa en els transports públics. Molts dels pares de les noies afectades han comentat de manera agressiva i descontenta aquesta noticia protestant contra els cànons de bellesa que ha imposat la societat actual. 


Anorèxia:

Què és?
L’anorèxia és un trastorn alimentari molt greu que afecta majoritàriament a les noies adolescents. Les persones que ho pateixen tenen una obsessió excessiva amb la figura, per això no mengen quasi per no guanyar pes i per molt que aprimin sempre es veuen grasses. La seva autoestima va relacionada amb l'opinió que tenen del seu cos.


Quins son els símptomes?
Alguns dels símptomes són menjar molt poc, no menjar calories, perdre molt pes però continuar veient-se molt gras, poc a poc anar tornant-se més introvertit, procura menjar sol, fer exercici excessiu, tenir fred...

És greu?
En alguns casos pot arribar a ser mortal .En els casos més greus s'arriba a la màxima destrucció  cauen els cabells; les ungles es tornen trencadisses; hi ha alteracions hormonals, un gran risc d'osteoporosi; insomni; hipotèrmia, etc.

Quines són les causes?
El perfil de les persones que pateixen anorèxia són unes persones insegures, amb baixa autoestima, un gran sentit del deure i poca tolerància a la frustració. D'una altra banda, se sap que hi ha un component genètic que predisposa a tenir la malaltia quan la persona fa règims inadequats i comença a perdre pes. També hi té molt a veure la influència dels mitjans: el culte als cossos prims i la suposada relació entre estètica, bellesa i èxit.

Te’n pots sortit?
De l’anorèxia se’n pot sortir amb ajuda professional. Si et diagnostiquen anorèxia hauràs de seguir un tractament amb un equip mèdic. També trobaràs grup d’ajuda mútua i associacions contra l’anorèxia.



En la majoria de casos d’anorèxia una de les causes principals és la pressió social que és alimentada per les xarxes socials i els canons de bellesa que també imposa la televisió a més a més majoritàriament les persones són insegures amb elles mateixes i amb el seu cos.
En el cas que vegis una persona propera que pateixi els símptomes us recomanem que intentis ajudar  a la persona afectada i demanis ajuda a persones que en son especialitzades en el tema.

Trastorns Alimentaris:

Aquesta part del blog parlarà sobre un tipus de trastorn alimentari que a nosaltres en ha semblat interessant ja que en la nostra societat hi ha moltes persones que el pateixen, com per exemple l’anorèxia l’ortorèxia l’obesitat i la vogorèxia, que estan causats per els cànons de bellesa.

Trastorn:
Trastorn es una paraula que etimològicament es compon del llatí “trans” que significa a l’altre costat, i “tornare”, el qual el seu significat és girar, del que es dedueix que el significat de trastorn és un gir en sentit contrari o anormal, invertit en el seu ordre natural. S’aplica en general a qualsevol problema o alteració de la salut i en especial a les patologies mentals.


Trastorn  alimentaris:
Els trastorns alimentaris són causats per diferents motius com per exemple la pressió social que pateixen majoritàriament els adolescents a causa dels ideals de bellesa que imposen els mitjans de comunicació. Els casos més comuns en els adolescents són la pèrdua excessiva de pes o voler tenir una musculatura tan gran que no és saludable, això succeeix perquè pensen que podran trobar la felicitat i l'èxit en la vida canviant-se físicament ja que els cànons de bellesa són com la felicitat expressada en un cos humà, per tant els adolescents es veuen amb la obligació de seguir aquest models de societat. Quins són?


Causes:
Els factors causants dels trastorns de comportament són una combinació d'elements biològics (predisposició genètica i biològica), psicològics (influències familiars i conflictes psíquics) i socials (influències i expectatives socials). La insatisfacció corporal és una característica necessària per a l'aparició d'aquestes malalties.

Prevenció:
Els hàbits saludables en l'alimentació de la família són molt importants per evitar el risc de patir un trastorn alimentari (dietes completes, equilibrades i en companyia). Almenys un cop al dia, per dinar o per sopar, us heu de reunir en família per compartir l'àpat. També cal es fomenti l'esperit crític enfront de les exigències de la moda i la valoració exagerada de l'aparença física.

Tractament:
El tractament dels trastorns de la conducta alimentària (TCA) se sol dur a terme per equips multidisciplinaris de professionals especialitzats que s'ha d'adaptar a les característiques de cada persona. A causa del seu origen multicausal, la teràpia ha d'incloure mesures encaminades a resoldre les possibles complicacions orgàniques, un pla de recuperació de pes en cas necessari, psicoteràpia i, en alguns casos, medicació. El tractament pot ser ambulatori o, si la malaltia està molt avançada i necessita intervenció dràstica, hospitalari. És imprescindible ensenyar de nou a menjar i a portar en general una higiene i uns hàbits de vida normals i saludables.

Què podem fer si sospitem que un fill o filla està patint un trastorn alimentari?
  •  Podem intentar descobrir si entén que la situació que està vivint és un problema. Cal incidir en la vessant del sentiment («ho estàs passant malament?», «què és això?», «què et sembla?», «què et preocupa des de fa uns dies?») i no tant en la vessant racional.
  • Incidir en la necessitat de demanar ajuda professional per tal de poder aturar la difícil situació que segurament està vivint i contactar amb el metge de família, pediatre o psiquiatre.
  • Tenir una actitud i conducta el més normal possible. Hem d'intentar que el ritme de vida de la família s'alteri el mínim possible i tenir paciència i constància. El tractament és llarg i cal que mantinguem una sèrie de pautes força temps, no gastem totes les energies al principi.
Quins tipus de trastorns hi ha?
En aquest punt parlarem sobre els tipus de trastorns que més afecten a la nostra societat i que nosaltres hem cregut que seria important saber-ne una mica més per poder prevenir-les i intentar ajudar a la gent que ho pateix.

divendres, 3 de febrer del 2017

Tècniques de registre de l'activitat elèctrica:

Tot seguit us explicarem les tècniques més importants per a nosaltres per a que tingueu una idea de com podem comprovar l’estat físic i mental dels pacients amb el registre elèctric.
Les cèl·lules musculars i les neurones, entre d’altres, produeixen petites diferències de potencial elèctric amb la seva activitat. Hi ha diverses tècniques amb les quals s’aconsegueix captar i enregistrar aquestes senyals, com poden ser: electrocardiograma, cateterisme cardíac, tècniques endoscòpiques.
L’electrocardiograma és una tècnica que registra de manera gràfica l’activitat elèctrica de la musculatura del cor, capturada externament pels elèctrodes de la pell. Es tracta d'un enregistrament no invasiu produït per un dispositiu anomenat electrocardiògraf (L'electrocardiografia seria la interpretació de l'electrocardiograma).

Els impulsos elèctrics al cor, viatgen a través del sistema de conducció al múscul del cor les ones elèctriques es poden mesurar en els elèctrodes col·locats en punts específics en la pell, l'ECG pot identificar si el múscul cardíac ha estat danyat en àrees específiques, encara que no es cobreixin totes les àrees del cor. L'ECG no pot mesurar de manera fiable la capacitat de bombament del cor, per això s'utilitzen els ultrasons (ecocardiografia) o proves de medicina nuclear.

La tècnica cateterisme cardíac és un paràmetre on s’utilitza un tub fi i flexible en el qual s’introdueix un catèter a través d’una artèria, i va portant amb cura fins al cor amb l’ajut d’una guia i una màquina de raigs X, que proporciona imatges en temps real. És un procediment complex que valora l'anatomia del cor, la seva dinàmica i les anomalies congènites. Aquest catèter es pot fer arribar a la part dreta o a la part esquerra del cor.
Una vegada que hi arriba al cor, s’hi injecta un material de contrast i es prenen imatges que proporcionen als mèdics, imatges que tenen informació sobre l’estat del cor i dels vasos sanguinis, aquestes imatges reben el nom d’angiografies.

Amb la tècnica endoscòpica s’aconsegueix veure realment l’interior del cos. Consisteixen a introduir un aparell anomenat endoscopi a través d’un orifici natural o també pot ser una petita incisió quirúrgica. L’endoscopi és un instrument en forma de tub que té una font de llum i un sistema òptic, de manera que capta la imatge de l’interior de les cavitats corporals o dels òrgans buits i la mostra en una pantalla en temps real.


Les tècniques de registre de l’activitat elèctrica són d’ajuda per a qualsevol tipus de tractament mèdic i com hem vist anteriorment es poden utilitzar diferents mètodes segons la malaltia que pateixis.  Així, en conclusió podem dir que gràcies a aquestes tècniques s’han ajudat i s’han salvat a milions de persones a arreu del món. 

dimecres, 1 de febrer del 2017

Tècniques de diagnòstic per imatge:

Avui en dia, hi ha moltes tècniques de diagnòstic per imatge. El diagnòstic per la imatge és una branca de la medicina molt present en el dia a dia del sistema sanitari. Les diferents tècniques que permeten observar l'interior del nostre cos faciliten la detecció de les malalties i, en fases posteriors, fer un seguiment dels pacients i assegurar-los la salut Però les més importants per nosaltres són: la radiografia, la ressonància magnètica i la ecografia.
En primer lloc tenim la radiografia, que va ser la primera tècnica per imatge. Es basa en l'us de raigs X, que són un tipus de radiació energètica. Per tant això permet atravessar objectes opacs fàcilment (parts del cos). Un cop sabem com es fa es necesita posar darrere de la persona una pel·licula fotogràfica, així podrem revelar les estructures que travessen els raigs X, els ossos es veuen més clars mentre que els teixits més tous es veuen en fosc Tot te una part negativa i la de la radiografia i els raigs X és el risc de producció de càncer si es realitza molts cops en poc temps. No es recomanable per noies embarassades o nens petits.


En segon lloc tenim la ressonància magnètica. És una màquina molt grossa que la seva part interior té forma de tub. Crea un fort camp magnètic al costat del pacient, i a més, detecta els fotons que es produeixen (partícules de llum). Al final, un ordinador crea imatges de la part del cos estudiada, que són similars a les obtingudes pel TAC.
En tercer i últim lloc, tenim l'ecografia. En aquesta tècnica s’utilitzen sons de molt alta freqüència (ultrasons), inaudibles per les persones. Els ultrasons s’enfoquen cap al cos i la zona del pacient qe s'ha d’examinar i un aparell recull els ecos que es produeixen en diverses estructures del cos per crear una imatge de l'interior. Avui dia, les imatges es poden veure tridimensionals i nítides i es pot veure el moviment de la sang als vasos sanguinis. Les imatges que ens mostra l'ecografia no són tan detallades, però té algo bo, que és innòcua, per la qual cosa es pot utilitzar tant en embarassades com en nens petits.
Les tres tenen una cosa en comú, que detecten malformacions o malalties. Gràcies a aquests avenços tecnològics s'han pogut millor coses com la millor precisió a l’hora de curar una lesió, i s'ha pogut reduir la taxa de mortalitat en quan a malalties i malformacions. (Càncers, tumors…). 

Exploracions complementàries més utilitzades:

Hi ha moltes proves complementàries que es poden fer a un pacient i cada prova aporta una informació diferent. Les més utilitzades avui en dia són l’anàlisi de sang i les proves genètiques ja que són les que ens aporten més informació a l’hora de descobrir una malaltia.
L’anàlisi de sang consisteix a extreure sang del pacient per fer-ne una anàlisi de diversos paràmetres. Es fa servir pel diagnòstic de múltiples malalties, pel control rutinari de l’estat de salut i abans i després d’una operació quirúrgica.

En una anàlisi normal es fa el recompte i la proporció de les cèl·lules sanguínies i la concentració de diverses substàncies a la sang. Però quan es sospita que hi ha alguna anomalia concreta es poden sol·licitar altres dades per comprovar si els seus valors són normals o no.


Paràmetres d’una anàlisi de sang:
En el quadre següent podem observar els diferents paràmetres que es busquen en una anàlisi de sang. Si es dona el cas que algun dels paràmetres està alterat  podria ser que hi hagués algun tipus de malaltia, com per exemple si tens uns nivells molt baixos de ferro el més probable seria que tinguessis anèmia. Amb aquestes proves també es poden detectar altres malalties com la diabetis o l’apendicitis.


Les proves genètiques  consisteixen en  analitzar la informació genètica dels pacient. Al principi, es limitaven a estudiar el nombre i la forma dels cromosomes, de manera que només es detectaven les anomalies genètiques, com el síndrome de Down. Avui en dia es pot conèixer la seqüència d’un gen determinat, amb la qual cosa és possible detectar un major nombre de malalties, com la fibrosi quística i el síndrome de Williams.


Avui en dia, gràcies als avenços tecnològics, podem detectar de la manera més precisa una malaltia que anys enrere era indetectable, com ara el VIH, el càncer de còlon o alguns tipus de tumors. Aquestes innovadores proves han fet possible que la ciència doni un pas enorme però, què ens espera en un futur?

El diagnòstic de malalties:

El diagnòstic de malalties és el procediment per el qual s'identifica una malaltia que té un pacient. Hi ha diferents fases per a diagnosticar una malaltia:

1: Anar a una clínica: El professional interroga el pacient per a recollir dades que puguin ser útils per el diagnòstic. És important recollir les molèsties del pacient que són els símptomes.


2: Exploració física: És la recollida d’informació per mitjà dels sentits amb l’ajuda d'un fonendoscopi. Permet anar delimitant l'estat de la malaltia.

3: Exploracions complementàries: Són diverses proves que sol·licita el metge, per a confirmar o no el diagnòstic del qual el metge havia sospitat.


La història clínica:
La història clínica és un document que on hi ha la relació entre el pacient i el metge, on hi ha dades clíniques de la situació del pacient, la seva evolució, el tractament i la recuperació... És el únic document vàlid en el àmbit clínic i legal.

Tipus de tractament segons el diagnòstic:
Segons els resultat que doni el diagnòstic del pacient es podrà tractar amb uns aparells mèdics o uns altres. En aquest punt ens centrarem en els tractaments més importants que s’utilitzen avui en dia en tot el món. Com per exemple en el càncer  es fa una operació per a treure el tumor i després per eliminar-lo del tot es fan unes sessions de quimioteràpia. Una malaltia molt freqüent és l’Alzheimer, que pot ser tractat farmacològicament o no, és a dir, segons el tipus d’Alzheimer es poden utilitzar fàrmacs per tractar-lo.

Gràcies a aquests tractaments i als avenços científics i tecnològics, moltes persones poden ser curades de malalties que abans eren incurables i que avui en dia el major percentatge de pacients poden ser rehabilitats. 


Com que hi ha un tractament després del diagnòstic, també hi ha diferents tipus de prevenció per a tenir menys probabilitats de patir-les. Les més comunes són les vacunes, com la prevenció de la grip que es pot aturar vacunant a la gent gran i si es no vol vacunar, hi ha unes altres prevencions com tenir una bona higiene, tenir un desinfectant a la mà, intentar prevenir els canvis de temperatura, etc.