Obesitat:

L'obesitat és una malaltia crònica causada per factors diversos, tant genètics com ambientals, que es caracteritza per una acumulació excessiva de greix al cos. No és pas un simple problema estètic, sinó que representa una veritable amenaça per a la salut, tant física com mental. Aquesta malaltia principalment es caracteritza per la condició del cos en la qual la quantitat de greix acumulat comporta risc per la salut, reduint l'esperança de vida de l'individu, superior al 40% del límit aconsellat segons l'alçada que tingui la persona. Des d'un punt de vista psiquiàtric, les persones afectades d'obesitat solen ser esclaves de la bàscula i del mirall, amb dificultat en diferenciar la gana de certes emocions, com la tristesa, la frustració, l'ansietat o l'estrès. Solen tenir incapacitat per a frenar la seva voracitat i per a sentir-se tipes. També l’obesitat és la segona causa de mortalitat prematura i evitable després del tabac. En el nostre país afecta un 15.5% de la població adulta (25-64 anys) i més d’un 35% del sector de població de més de 65 anys.  

L'obesitat augmenta el risc de tenir diabetis, hipertensió arterial, malalties cardiovasculars o osteoarticulars, i encara més. A més, pot tenir efectes psicològics notables, perquè els obesos solen ésser víctimes de rebuig social i escolar. Aquesta discriminació de l'entorn porta a l'aïllament i a la depressió. La insatisfacció pel propi cos i la baixa autoestima a causa de l'obesitat poden portar trastorns alimentaris greus com l'anorèxia, la vigorèxia o l'ortorèxia.

Al llarg de la història la delimitació del concepte d'obesitat ha anat canviant: algunes cultures i religions la consideraven com un signe de riquesa i felicitat i no la tenien com una amenaça per la salut.

L'índex de massa corporal (IMC) és la determinació més utilitzada per definir i classificar l'obesitat. Aquest indicador presenta una bona correlació amb el percentatge de greix corporal i permet diagnosticar obesitat quan l'IMC és superior a 30 i defineix el sobrepès quan l'IMC és comprès entre 25 i 29,9. 

El risc de tenir qualsevol d'aquestes malalties augmenta a mesura que augmenta l'IMC i també del tipus d'obesitat, ja que l'obesitat abdominal augmenta el risc de tenir l'anomenada síndrome metabòlica.

És necessari tractar adequadament les malalties subjacents, si existeixen., a partir d'aquí depèn de buscar l'equilibri, mitjançant dieta.

La dieta ha de ser adequada a l'activitat realitzada, per això una dieta molt intensiva en persones molt actives és contraproduent. Ha de tendir a realitzar dietes més suaus i mantingudes.

Un cop assolit el pes ideal, la millor teràpia és mantenir-se amb un programa adequat d’exercicis i alimentació que sobretot permetin no tornar a recuperar el greix i el pes perdut.

El principal tractament per l'obesitat és reduir el greix corporal menjant menys calories i fent més exercici. L’efecte col·lateral beneficiós de l'exercici és que incrementa la força dels músculs, els tendons i els lligaments, la qual cosa ajuda a prevenir ferides provinents d'accidents i d’activitats físiques. Els programes de dieta i exercicis produeixen una pèrdua de pes mitjana d'aproximadament 8% del total de la massa corporal i una pèrdua de massa corporal tan petita com 5% pot representar grans beneficis per a la salut, però és molt més difícil que reduir el greix corporal és tractar de no recuperar-lo. Entre un 80 a 90% d'aquells que redueixen un 10% o més de la seva massa corporal a través de la dieta, tornen a guanyar tot el pes entre dos i cinc anys. Per tant, mantenir el pes perdut generalment requereix que el fer exercici i menjar adequadament sigui una part permanent de l’estil de vida de les persones.

Per tant gràcies a la tècnica IMC podem saber les persones que pateixen sobrepès i obesitat així poder ajudar-les amb el seu trastorn alimentàri prevenint altres malalties com la bulímia o l’anorèxia. Avui en dia l’obesitat està molt controlada pels metges ja que molts nens entre 5-10 anys pateixen sobrepès.